De casta le viene a la galga ...

Bonica fotografia de la redacció de la ràdio. S'hi veu al Pitu Castells, la Mariajo i el Xavi Poza. Ha destacar la destresa de la Mariajo "jefecilla" amb les màquines ... Avui en dia és la reina dels botons, palms, black berry i altres andròmines que funcionen a cop de bytes. Qui se'n recorda de les màquines d'escriure, paper carbó, typex, etcètera. Fins fa ben poc, en plena època dels ordinadors, encara passava per la ràdio un senyor a fer el manteniment d'una màquina d'escriure que hi havia a la redacció. Per cert, la màquina que "remena" la Mariajo encara hi és, a la redacció de l'emissora ....

Tecnologia punta

Treballar a la ràdio vol dir, sovint, fer exteriors. Això és, retransmissions d'actes diversos i variats. És el cas del recollit a les dues instantànies: el "jefecito" d'informatius, Xavi Poza, telèfon mòbil en mà i copiant so de l'altaveu, enllaçava el que passava al carrer amb els estudis i els oïdors.
Convé fixar-se que a la ràdio funcionen els graus. Mentre el "jefecito" treballa, el "jefecillo" Rafa, ulleres de sol fosques ad-hoc, fa el que fan els de rang superior: supervisa la feina.
Un aclariment: Les fotografies no han estat trucades amb cap programa de retoc fotogràfic. Raó per la qual suposem que la corba que presenta el perfil d'en Xavi des dels pits als genolls és producte de les peces de vestir de la moda galega (vaporosa, còmode, etcètera...). Res a veure amb la ingesta de sucs de civada, alvariños o crustacis varis.

Cartells i altres publicacions ....

La gent d'Antena Pop (quin logo més bonic!) muntaven saraus, de tant en tant. Amb convidats d'excepció, com Los Sencillos i els B.B. sin sed. Actuaven pràcticament per res com agraïment al suport donat des de la ràdio, amb programes com el del Pop en qüestió, de referència al país. Representants, marques i altres royalties feien que no poguessin actuar obertament amb el seu nom. Per això el subterfugi de Las cien sillas i V.V. 5.7.

En Pepe Urbano és un col·leccionista compulsiu, visitant assidu d'Ebays i todo colección, buscant materials vinculats amb la ciutat. I vés per on, envia el programa del cinquè aniversari de la ràdio, amb una eclèctica programació. El concert en qüestió, i en especial les dues "taquilleres" - avui jefecillas - que s'encarregaren de la qüestió entrades, és un del moments més recordats en el ric apartat de l'anecdotari radiofònic. Com també ho són les "kokotxas" de Juanito, o les exclamacions de la Mariajo "hay, que le pegan, que le pegan", quan policies antiaval·lots i estudiants de la UAB muntaren una cursa al campus de Bellaterra davant l'afable i campetxana presència reial i d'un dels tres de les Açores.

La ràdio a la discoteca

Era el Drac Roig o el Gold Black?. Ja vam publicar una foto i aquí va començar el tema ... Atenció en aquesta instantània del mestre Urbano, on s'hi pot veure al Gigi, el Toni G. i la germana de la Celia, entre d'altres. Què importa quina discoteca era, l'important és que s'ho passaven bé!.

El Blues, Brozman i la ràdio (amb Cañete i Cristina)

El Manolo Ibarro i el Bob Brozman, l'any 1995. Al·lucinant la samarreta psicodèlica d'en Manolo i la semblança que li fa a l'Edu Soto (què passsa, neng?)

L'Albert "discoteca bàsica" Puig es fotografiava amb el Bob Brozman l'any 1995, en ple Festival de Blues de l'any. Interessant la camisa tipus "Magnum" d'en Bob i la cara de jovenet de l'Albert ...


Impagable: presentació del Festival de Blues de 1998. Amb Juan de Dios Cañete, regidor de Cultura, Cristina Real, l'alcaldessa en aquell moment, i Albert "per a tu no passen els anys" Puig. El que tenen al davant, malgrat no ho sembli, era el cartell de l'XI edició del Festival de Blues. Un esdeveniment nascut a Cerdanyola Ràdio, tot s'ha de dir ...

Tothom té un passat!

La primera fotografia és del juliol de 1998. S'hi poden veure a la Rosa Morante (embarassada ella, tot i que no s'aprecia), en Toni Álvaro i una joveníssima Gemma Moncho, actual directora del Cerdanyola al día. Atenció a la segona imatge, feta pocs anys després. Canvi espectacular de la G. Moncho, que apareix retratada amb en Jordi J., calçat amb ulleres de sol i fent, fent ... què fa?. Té alguna significació aixecar el dit de la manera que ho fa?. Investigarem!.

Qui du el pes de la ràdio?

Una de les grans qüestions mai resoltes a la ràdio local és saber qui du el pes de la ídem. En aquestes instantànies de M. Ibarro es pot apreciar qui carrega damunt seu l'emissora: el pobre tècnic, Xavier Cases, mentre que les "floretes" van amb el micro (lliri?) a la mà. Les floretes en qüestió són Rosa Morante i Mònica González. El Cases és qui du ulleres. La foto està feta a la Plaça de Sant Ramon, a la carpa de la Mostra de Cuina durant unes festes del patró.